Despres d’una semana de dubtes, l’esguinç al turmell millora molt lentament, no tinc clar si anar a la cursa.
Al final, el cor pot més que el cap i m’hi presento, amb la intenció d’anar fent, a veure som respon i ja decidiré sobre la marxa.
Una altra cursa no, però la de Viladordis és especial, prop de casa, familiar, i plena d’amics i col·legues del “mundillo” que val la pena fer un “esforç” per ser a la convocatòria.
Dissabte el vespre la Sandra em fa un “taping” al turmell, a veure si aguanta…
Diumenge a les 9 del matí ja estic agafant el dorsal, i començo a trobar gent coneguda, començant pel Carles que està a la taula.
Fora comença l’ambient, saludo a l’ànima de la cursa, en Xavier, tos els koales, Raül, Manolito, Albertus i Farreti, l’Isma, en Carles Salvador, el crack del Jaume Folguera, el Sergi (un plaer…), el Vicente, l’Alba…. i segur que em deixo algú, ho sento…
A les 10 en punt sona la traca que dona la sortida a la cursa.
Començo molt tranquil, a veure que tal… de fet començo l’últim del grup, anem parlant amb l’Isma, també s’ho agafa amb calma, diuemge té el seu debut en marató de muntanya i cal reservar…
A mesura que passen els kms, em vaig animant, el peu em molesta però no em fa mal, vaig però, corrent en una postura una mica forçada…
El fet de coneixer el recorregut ajuda molt, no hi ha ocasió per sorpreses, els quilometres passen ràpid.
Els trams de corriol, que en els 9 primers quilometres ho son gairebé tots em van bé, despres la pista fins al 11 ja em costa més, per no forçar el peu tocat, vaig carregant massa l’altra cama.
Al segon avituallament, un parell de koales i el Sergi animen al personal, gracies nois !
Aquí portem aproximadament 1 hora, cau un gel.
La pujada següent, potser la més dura, força bé, arribo a dalt animat, vaig passant gent fa estona…
Els corriols següents fantàstics, com tot el recorregut, però aquests els disfruto molt.
Al km 15 aproximadament ja noto les cames carregades, alguna cosa comença a fallar, tan d’hora no pot ser…
Em prenc un ibuprofé, a veure si m’ajuda, més tard crec que l’he notat.
Entre els 2 últims avituallaments he patit de veritat, tenia rampes per tot arreu ! suposo que la postura poc “còmoda” per no foçar el turmell, m’ha tocat la resta de músculs, isquios, bessons… he hagut de parar 3 o 4 cops a estirar i tot.
A l’últim control en Carles m’ha vist fotut : -si estàs tremolant! les cames estaven a punt de petar. – Ànims, 5kms!
Trampejant les rampes he pogut continuar la ruta, l’efecte de l’iboprufé m’ha durat ben bé fins les últimes pujades del dia.
Un cop dalt, quan marcava últim quilometre, tornem-hi… rampa al bessó, parada, estiraments i continuo.
Baixada feixuga per asfalt fins la meta, em reben el Jan i l’Èric i entrem els 3 junts, fantàstic !
Total : 2h47′, uns 25’5kms.
L’any passat, amb 2 kms menys vaig fer 2h35′, calculo que aquest any sense els problems musculars podia haver fet mínim el mateix temps… però la intenció d’avui era acabar, no ? testejar el peu, i per sort sembla que evoluciona força bé !
Res més, felicitar als cracks i a la resta de mortals. A la organització, un 10 ! recorregut perfecte, trencacames, exigent i per llocs mol macos, a la zona poc suc més se li pot treure ja…
I agraïr sobretot a la Sandra per les cures dels últims dies i a la Janet Olson per les intruccions de com fer un taping esportiu a un turmell “tocat”
Més fotos ( de Bari Skopcová i Joan Torrens )
